Feia temps que no sentia eixa por. Supose que des d’aquell mes d’agost, quan només uns dies després d’arribar al món vaig haver de deixar-te en les seues mans i tornar a casa sense tu. Van ser només unes hores, però se’ m va partir el cor.I va tornar a succeïr. Sis anys després, vaig haver de deixar que t’allunyaren de mi unes hores. Mostraves més curiositat que por i eixa innocència em produïa encara mes angoixa per si en veure’t a soles en eixa sala verda et venia de sobte la por quan ja no estava jo allí per donar-te la ma. Per abraçar-te.El temps a la sala d’espera, sola per les restriccions s’està època en la que ens ha tocat viure, es va fer etern. Estava esgotada i aterroritzada. Vaig tancar els ulls i vaig voler pregar. I et vaig començar a parlar. Vaig jugar al joc que juguem a vegades quan diguem que estem connectades. I et vaig enviar tota la meua força perquè tot anara bé. I aleshores es va obrir la porta i els que se t’havien emportat em van dir que tot havia anat bé. El pitjor havia passat.
(Text: Laia Esteve Perales)
Click 